Raúl Rincón: L’equip va quedar primer a la primera volta i esperàvem pujar, si no de manera directa, a les fases. Com al final vam quedar tercers i del nostre grup tots els tercers han pujat perquè els segons classificats ja tenien equips sèniors a Primera Catalana, doncs això ha fet que pugéssim. És un fet històric per a nosaltres, perquè no som un club, som una escola. Portem 28 anys jugant a bàsquet i aquesta és la primera vegada que estem en una categoria tan alta.

R. R: Sí, tot i quedar en tercera posició hem fet una gran temporada. Al Ronda el vam guanyar a casa nostra per 20 punts. La primera volta va ser molt bona, la segona una mica més fluixa, però durant tot l’any hem mantingut una certa regularitat.

Toni Aragón: Jo vinc de ser director tècnic del Gramenet, em volia prendre un temps de descans. Al final m’ha durat poc perquè sempre tens amics que et fan aquestes trastades i m’enreden. Per a mi una escola que aconsegueix una cosa així a una zona com Catalunya, que el nivell és tan alt, és bestial. I ho dic perquè he entrenat equips d’EBA (Lliga Espanyola de Bàsquet Amateur) i he estat de segon a la LEB (Lliga Espanyola de Bàsquet) i he vist molt de bàsquet per Espanya. Aquí, un segona catalana li podria pegar una bona pallissa a un equip EBA d’altres llocs. Que l’ADE Fuster pugui arribar a Primera ha d’enorgullir a l’escola. Quan m’ho van oferir, per mi era una llaminadura difícil de refusar. Un Primera Catalana és molt temptador. El primer que ens hem de plantejar és guanyar tots els partits que poguem a casa, assegurar la plaça i després ja veurem què passa.

-Hi haurà molts canvis a la plantilla de l’any que vé?

T.A: Quan agafes un equip que acaba de pujar tampoc t’has d’enganyar. Moltes vegades amb el mateix equip a una categoria superior hi ha petits detalls que són qualitativament insignificants i que fan que baixis automàticament un altre cop. Sempre hi ha un plus d’alguna cosa més a la següent categoria. Aquesta plantilla té un aspecte molt positiu: se la veu molt feta, molt unida i mereixedors tots d’estar en aquest equip. Normalment és a l’inrevés, qualsevol entrenador quan arriba a un club, no acaba de trobar el que busca. Aquí el problema és pensar en qui hauria de descartar si hagués de treure algú. Això et complica molt la decisió. Ja hem provat set o vuit jugadors i és un equip que per estar compensat necessitaria un tres gran i més centímetres dins de l’àrea, més joc interior. Però per treure algú que ha estat mereixedor d’estar aquí haurien de ser molt importants els qui arribessin de fora.

T. A: Per sobre dels èxits del primer equip, i més en aquests casos en que no és una societat anònima ni un club que tira de talonari, el què hem de tenir molt clar és que el primer equip ha de ser un al·licient pels nois de l’escola, per arribar al primer equip. La base ha de ser crear nous jugadors i tenir-los a casa.

T.A: Jo vaig arribar aquí per casualitat i he conegut Santa Coloma de veure el Licor 43, de veure ACB, EBA, LEB i LEB2... i la veritat és que sap greu pensar que un potencial i una cantera tan important com Santa Coloma no tingui més cura del bàsquet. Si es fes una aposta per almenys un equip... El bàsquet d’aquesta ciutat té valor suficient per estar com a mínim a LEB. R. R: Si es fa un esforç a nivell d’Ajuntament i d’afició pel futbol també s’ha de fer pel bàsquet. El bàsquet colomenc necessita un equip en una categoria superior, a nivell d’EBA com a mínim, que la ciutat l’ha tingut i força anys. L’últim gran equip que va estar més alt, a LEB 2, va ser el Condis Gramenet, i d’això ja fa set anys. Tots hem d’anar cap el mateix cantó, tant els clubs com la ciutat.

Son decisiones que se deben tomar en el momento que uno cree más oportuno. Ya lo había valorado otros años pero éste he dado el paso ya que deportivamente no me he sentido lo suficiente importante en el equipo.

Han habido cambios. He vivido una infinidad de situaciones y experiencias. Cosas buenas y malas, pero todas ayudan a crecer a nivel personal. Forma parte de la vida de cualquier persona.

Es posible. Pero prefiero no pensar en hipotéticos. En ese momento me tocó vivir aquello y salir del Barça fue lo mejor para todos.

Sí, aunque no jugué muchos minutos, fue muy bello participar en un equipo que ganó Liga, Copa del Rey y Supercopa de España.

A nivel mediático fue lo más importante. Pero también valoro momentos como el ascenso del Nàstic a primera. En cualquier caso, esa fecha está marcada en mí.

Ese fue el peor momento de mi carrera. En el 2001, lesión de rodilla, seis meses de baja y el Nàstic no me renueva. Por suerte todo salió bien y disfruté de una segunda etapa dorada en Tarragona.